diumenge, 14 d’agost del 2011

Gent Nostra - Eleccions Municipals 2011 a Montbui

Amics, seguint amb la tònica de publicar alguns escrits recents, penjo avui unes reflexions que em van venir al cap després de les eleccions municipals del 22 de maig de 2011 a Montbui. Més concretament, després de rebre un fulletó informatiu de Gent Nostra valorant els resultats de les eleccions (el podeu trobar al seu bloc, http://gentnostraamontbui.blogspot.com/ publicat amb data 25 de maig de 2011). Vaig enviar aquest escrit al correu de “Gent Nostra”, i individualment a alguns dels seus integrants. No n’he rebut cap resposta ni oficial, ni extraoficial, exceptuant la petició d’en Jordi Marzà per a poder-ho divulgar, a la que vaig accedir, i una conversa amb ell, en la que em va comunicar que havia abandonat el partit. Ben mirat, tampoc cal respondre res.

Salut,

FS
------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Amics,

Primerament felicitar-vos per resultar la llista més votada al nostre poble. Crec que això clarament reflecteix el descontentament existent amb com s’estava representant la identitat i els interessos del poble a l’Ajuntament. La vostra llista, amb treball i desmarcant-se d’interessos partidistes i la política de professió ha sabut captar aquesta inquietud.

Malgrat això, no puc estar-me de compartir algunes reflexions. Estareu d’acord amb mi que en el context del municipi, el poble està en franca minoria davant del barri (600 vs 9000?). Per tant l’objectiu no és governar. L’objectiu, des del meu punt de vista, és tenir una veu a l’Ajuntament que recordi que existim, transmeti les necessitats i problemes existents, condicioni i auditi l’acció de govern, si és possible, i finalment reivindiqui una identitat pròpia. Crec que aquests objectius són independents d’ideologies polítiques i poden ser compartits per tothom que visqui al poble. Per tant, per entrar en el joc de la política, el primer que caldria fer és crear una base de consens per una candidatura unitària del poble i amb gent del poble.

No penso ingènuament que això sigui fàcil (ningú ha dit que ho fos, i les coses que aporten èxits importants mai ho són). Existeixen partits que voldran presentar candidatura al municipi (que ho facin, però no amb gent del poble – ningú s’hi podrà veure representat), existeix gent del poble que voldrà anar/crear llistes per algun partit (i no participar de la candidatura unitària)... doncs s’hi ha de parlar, consensuar, arribar a punts comuns, convèncer... això és fer política... i si no s’arriba a bon port, traspassar el debat al poble (no el dia de les eleccions, sinó abans). Fer debats públics on s’exposi qui no vol sumar i per què, que tingui l’oportunitat de defensar-se, o de quedar en evidència.

En la campanya, no he vist que es treballés en aquesta línia. Potser s’ha fet portes endins, però resulta obvi que no es va arribar a l’acord. Llavors s’havia de transmetre a la gent, mostrar les posicions de cadascú i en última instància fer unes “primàries” per veure quina candidatura estava legitimada per representar al poble. I si al final alguna llista no accepta aquesta voluntat popular (de ben segur li passaria factura a les urnes) reflexionar en si mantenir o retirar la candidatura (nascuda amb voluntat d’unir i que no ho ha aconseguit). Val la pena presentar una candidatura quan se sap d’entrada que dividirà? Nosaltres no guanyarem, però ells tampoc. Això és una bona estratègia? Es pot pensar que sí, cal jugar la carta i veure que passa, i si tot va malament com a mínim s’haurà donat una lliçó, i s’haurà pres el caramel al nen, de manera que d’aquí 4 anys tot acord serà més fàcil... no hi entro, però sigui com sigui em recorda la frase de Gandhi, ull per ull, i tots bornis... i efectivament, el poble no tindrà representació a l’Ajuntament en els propers 4 anys.

Veient-ho des del barri em sembla que la llista majoritària devia riure bastant, “divide y venceràs”, i ja s’ho fan tot ells sols... l’alegria se’ls ha estroncat però perquè ells mateixos també van crear alguna divisió que se’ls hi ha clavat endins. Sempre es difícil i incert fer “futurologia” però penseu quins haguessin estat els resultats si al poble s’hagués presentat una llista unitària. Segur hagués resultat en un Ajuntament més plural, i on el poble hagués estat més ben representat.

Només escric aquestes reflexions a resultes de la carta (amb data 25 de maig) que ens heu fet arribar, on no s’hi veu ni un bri d’autocrítica i sembla voler transmetre l’èxit de la candidatura. Des del meu punt de vista la candidatura de Gent Nostra ha estat, de moment, un fracàs estratègic rotund i ha propiciat que el poble no tingui representació a l’Ajuntament. Això s’ha de dir. Es pot argumentar que s’ha fet per a un futur millor. Bé, doncs també s’ha de dir a la carta per fer-ne partícip a tothom. L’autocomplaença i la línia continuista que traspuen de la carta em fan pensar que d’aquí 4 anys tornarem a estar on estàvem... i ningú pot pensar que els resultats siguin diferents, si no es fa res de manera diferent.

Salut,

Francesc Soriguera.

PD. Que fàcil és opinar…des del sofa de casa o des de la barra del bar… i continuar mirant els toros des de la barrera. Oooleee!


dissabte, 13 d’agost del 2011

Per què corres?

Reprodueixo tot seguit un escrit que he fet a petició del meu pare, que ha penjat a la web www.running-wind.com/.

Salut,
FS

Per què corres?

Certament és una pregunta d’aquelles que fan pensar. És la primera pregunta que t’hauria de venir al cap quan veus a un corredor suat i amarat i esbufegant d’allò més. Segurament si aterrés un extraterrestre i veiés milers de corredors, donant voltes als estadis sense parar, per no moure’s de lloc, o amunt i avall per carrers, avingudes i parcs per acabar tornant a casa, es preguntaria: per què corren? En canvi, a mi, que corro, ningú m’ho havia preguntat mai; i jo tampoc ho he preguntat mai a cap altre corredor. És un tema que tenim interioritzat. Correm i punt. Ningú es pregunta per què. I com que està ben vist en la societat, doncs no cal donar-hi més voltes.

Quan he començat a pensar en com respondre la pregunta, ja he vist que no seria fàcil. La resposta directa del tipus “perquè fa salut” no em convenç. Hi ha moltes coses saludables que no faig, i moltes de menys saludables que m’empiparia deixar de fer-les... per exemple la cervesa després de córrer, oi que és de les més bones? No serà que corro només per aquest primer glop llarg de cervesa? No. És més que això.

El primer que m’ha vingut al cap són unes quantes anècdotes. Una, d’un amic, que em va dir quan estava a punt de marxar de vacances al Senegal “allà no vagis a córrer eh!, que si et veuen corrent tothom s’amagarà per por al lleó que ve al darrera”, o aquella dita atribuïda a Hatsumi Sensei quan li van preguntar si córrer era bo. La seva resposta va ser “bé, si tens pressa...”. I la imprescindible entrevista a un suposat doctor brasiler que desmenteix que córrer sigui saludable. L’entrevista és boníssima. Arguments del tipus “l’animal que més temps viu en tot el món és la tortuga (centenars d’anys), precisament l’animal que menys corre” posen en dubte la professionalitat del doctor. Sigui com sigui, s’ha de llegir (posar “Dr. Paulo Ubiratan” al Google).

D’arguments per no córrer se’n podrien trobar molts més. Així doncs per què corro?
És difícil d’explicar. La resposta involucra sentiment, emocions, capacitat de superació, sofriment, competitivitat, però també companyerisme, trobar-se a un mateix, reflexió, satisfacció amb un mateix... tots ells conceptes que no tinc l’habilitat suficient per a descriure amb detall mitjançant paraules. Suposo que per entendre-ho s’ha de córrer. Sinó no t’entra al cap que pot portar a una persona a calçar-se unes bambes, estigui plovent o nevant, i sortir a córrer. D’altres corredors, molt més hàbils que jo en el món de les lletres, han provat d’explicar-ho. Per exemple el periodista multi-maratonià Arcadi Alibés en el seu llibre “Córrer per ser feliç” o l’escriptor d’èxit Haruki Murakami en el seu “De què parlo quan parlo de córrer”. Ambdós molt recomanables, sent el segon més introspectiu. I si només voleu un tastet d’aquest sentiment, recomano el vídeo de YouTube titulat “Esos locos que corren”. Estic segur que tothom que corre comparteix aquest sentiments.

Lògicament, aquests sentiments del corredor no apareixen d’un dia per l’altre. Cal un procés d’enamorament amb l’activitat, més o menys llarg. Si una persona surt un dia a córrer, probablement, el sentiment que en traurà un cop hagi acabat serà el “mai més”. En aquesta etapa d’enamorament cal un incentiu per tornar-hi. I aquest és el que canvia de corredor a corredor. Tothom va començar per un motiu diferent: un consell del metge, un repte personal, ... explicaré el meu cas, que és particular. Resulta que als hiverns, m’agradava anar una estona al vespre a la piscina a nedar. Pagava el bono anual de la piscina de les Comes d’Igualada. Fins que un dia el meu pare (corredor empedernit) em va dir que si m’apuntava a la secció de Triatló del CAI (Club Atlètic Igualada) et sortia la piscina de franc. La contrapartida: havia de participar en una triatló. Sabia nedar i a l’estiu fèiem bones sortides en bicicleta, però córrer, no! No m’agradava i ho trobava duríssim. El màxim que havia corregut eren 12 minuts a l’estadi amb l’Institut. En deien el Test de Cooper. I era un suplici. Però com que la pela és la pela, jo i un amic (el Gabri) vam començar a córrer amb l’objectiu d’acabar els 5km d’una triatló Sprint sense haver de caminar. I ho vam aconseguir. I ja no vaig poder parar de córrer. 10km. Mitjà marató. I finalment una marató.

Doncs a la pregunta, per què corres? La resposta podria haver estat: corro per diners. Certa, però res més lluny de la realitat.


divendres, 12 d’agost del 2011

Benvinguts al bloc!

Amics, benvinguts al bloc!

Fa temps que volia crear-lo, però mai trobava el moment. Ara, durant aquests dies d’agost en que les rutines i obligacions passen a un segon pla, m’ho he proposat com una prioritat.

La idea me la va donar un amic, el Víctor, que junt amb la seva dona en van crear un quan van marxar a viure una temporada a Nova York ja fa uns anys (http://deotroslugares.blogspot.com/). No soc fan de les noves tecnologies ni de les xarxes socials. Possiblement això fa perdre “oportunitats”, de tot tipus. Però el temps que requereixen, en una grandíssima part poc productiu, i la distracció que generen, encara no em compensen.

Malgrat això m’he decidit a donar un petit pas endavant. Quan vaig veure el bloc del Víctor me’n vaig adonar. En el dia a dia, a la vida, passen coses, es pensen coses, es viuen experiències, es discuteixen idees. Algunes importants, d’altres circumstancials, o fins i tot petits detalls o curiositats, que van marcant el camí i personalitat de cadascú. M’adono que, quan t’atures un moment i mires endarrere, veus una enorme nuvolosa d’experiències i moments viscuts, de la que és difícil recuperar-ne alguns detalls o una visió ordenada. Una part es perd per sempre.

Amb aquest bloc provaré de retenir alguns d’aquests moments. Un recull de petites píndoles que marquen determinades fites. De cap manera pretenc escriure un diari. Seria avorridíssim. Tampoc un recull d’activitats... avui he anat aquí o allà, aquesta cursa o aquest viatge... ni un currículum professional... ara treballo amb això i ara amb allò... ni un perfil personal... soc així o aixà, m’agrada tal cosa i no m’agrada tal altra... Res de tot això, però em sembla que serà tot això alhora. Encara no ho sé, però segur que hi hauran entrades d’activitats viscudes, i també alguna reflexió sobre algun tema en el que treballi. Tampoc tinc pensada una “presentació formal”, però em sembla que el conjunt d’entrades donaran una visió prou detallada de qui soc.

Per últim, no espereu regularitat ni periodicitat. Les entrades es succeiran sense ordre ni concert. Quan em vagi bé i en tingui ganes... i quan hi hagi alguna cosa que comentar.

Amb aquesta entrada comença aquest projecte. Veurem com avança.

Salut a tots,

FS