dissabte, 11 d’octubre de 2014

2:02:57

És una de les sis “Majors”, i això ja ho diu tot; una organització impecable, un ambient extraordinari, molta música i una ciutat esplèndida. Una cita imprescindible en l’agenda vital del corredor. Però... com és que a l’acabar, al tornar, al recordar la magnífica experiència em queda un... però. No ho sé ben bé. Em falta alguna cosa. Aquella mística que et fa posar els pels de punta. Aquell ritual que, tot i ser la primera vegada, creus conèixer de sempre. Aquell punt del recorregut que has somiat creuar innumerables vegades... No ho sé. No ho he trobat a Berlín.
Tempelhof, l’antic aeroport on es fa la fira del corredor, el “Breakfast Run” del dissabte del Palau de Charlottenburg fins a l’Estadi Olímpic on Jesse Owens guanya les 4 famoses medalles en les Olimpíades de Berlín 1936, els globus de la BMW, les fotos de corredors estirant contra el Mur en les primeres edicions al Berlín Oest... són les imatges que m’han quedat gravades a la retina. Cap de la marató. Sí, una. La sortida i arribada entre la porta de Brandenburg i la columna dorada de la Victòria, amb la gespa d’un verd intens davant de l’imponent Reichstag.
Me’n torno lamentant el descuit que va fer que em perdés l’espectacular cursa de patinadors, els tombs i retombs del km 40 que et fan desesperar fins que no veus la porta de Brandenburg amb la recta de meta, i amb una molt agradable sensació, que és el que realment fa gran aquesta marató: 2:02:57, jo vaig ser-hi!



dissabte, 28 de juny de 2014

Quebrantahuesos 2014

Dura, sí. Però no n’hi ha per tant. Vaig acabar fresc. Res a veure amb el final d’una marató on acabo arrossegant-me i la segueixen un dies d’invalidesa. Potser ho va fer el ritme conservador que hem vaig imposar, o la falta d’un objectiu ambiciós. Baixar de les 9h per guanyar el sopar al Toni era cosa de nens. O l’alimentació i la hidratació que no vaig descuidar en cap moment. No ho sé.
Era la meva primera cursa ciclista de veritat. L’ambient a la sortida és relaxat. Estem en un calaix dels del mig i sabem que no passarem per l’arc de sortida fins  ½ hora després del tret. Els corredors parlem animadament explicant batalletes i estratègies. Acostumat al tens silenci abans de les sortides de qualsevol cursa corrent, per poca cosa que sigui, allò semblava una costellada.
Sortim i la cosa es posa seria. Omplim l’autovia de Sabiñánigo a Jaca a l’ample. Es formen grans grups de ciclistes i planegem, rodant molt ràpid. No estic acostumat a rodar a aquestes velocitats i en grups tan grans. Em sento acorralat. A pocs centímetres davant, darrera, dreta i esquerra tinc corredors. Qualsevol moviment imprevist pot ser fatal i no puc fer-hi res. Percebo el perill, i noto que no soc l’únic. Ja no hi ha rialles ni xerrameca. Pocs km més endavant es confirmen les sospites; policies i ambulàncies. Primer accident. I segon accident. Tercer. Quart... Arribo a Jaca acollonit.
El Somport comença de veritat a Canfranc. Però des de Jaca on deixem l’autovia que pugem amb una lleugera pendent, suficient per reduir la velocitat i trencar els grups. La mecànica deixa uns quants corredors fora de combat amb punxades i cadenes trencades. Tornem a pedalar de manera distesa i començo a fruir de la carrera. Passem la mítica Torre de los Fusileros i les pendents es fan dures. Em distrec veient l’Estació Internacional de Canfranc, una icona de l’enginyeria i sense adonar-me’n corono el Somport. El port queda deslluït per l’avituallament a pocs km del cim, que trenca el ritme i l’èpica de la muntanya.
L’essència de la bicicleta de carretera són les pujades. La resta no existeix. Simples enllaços per anar a buscar la propera ascensió. Una llarga baixada per l’ombrívola Vall d’Ossau a la cara nord dels Pirineus, fresca, humida, verda i espurnejada amb pintorescos poblets de muntanya carregats de color ens porta a Escot on, com amb una plantofada al mig de la cara, ens trobem amb el primer repetxó del Marie Blanque. Son uns 10km, on la segona meitat és infernal, amb pendent mitjana de l’11% i puntes del 16%. Em trobo fort. Diria que no em passa ningú en tota l’ascensió. Al meu voltant cauen com mosques. Molts caminen. L’últim quilòmetre em transporta a les etapes èpiques del Tour. Paisatge alpí, amb gent a banda i banda cridant i animant amb totes les seves forces i deixant aquells estrets passadissos pels que hem vist pujar als Froome, Armstrong i Indurain. Em sento líder i m’aixeco damunt la bicicleta donant-ho tot fins a coronar. És quan començo a baixar i em relaxo quan m’adono que davant meu ja n’han passat mes de 4000. Quina gran passió per aquest esport tenen tots aquells aficionats. Gràcies.

És migdia quan encaro el Portalet. Les senyals quilomètriques m’indiquen 29 km pel cim. Faig números i veient la velocitat a la que pujo, calculo que seran 3h. Sento vertigen i defalleixo una mica. No s’hi pot pensar! Em prenc una aspirina i un potet de la poció màgica de l’Astèrix i em retornen les forces. Agafo un ritme i amunt que fa pujada. Curiosament, és passada la presa d’Artouste quan les pendents es fan més exigents que em torno a trobar millor. Poso un punt més d’intensitat i només em pot seguir un ciclista que sembla estranger. En passem a carretades, encara que no recollim tants cadàvers com pensava. La gent ha reservat, que el Portalet passa factura. La coronació torna a ser espectacular. Més oberta que la del Marie Blanque, veus el cim i la carretera serpentejant des d’uns km més avall. Amb banderes multicolors, paraigües, caravanes, taules i cadires de càmping i crits. Torna a ser la caravana del Tour.
Coronem la QH a 1794 m i aquí s’acaba la carrera. La resta és la tornada a casa després de la festa, amb la ressaca. Només la Hoz de Jaca trenca la monotonia. 2 km amb fortes pendents. És com quan aquell amic et diu fem l’última, però ja no l’assaboreixes com les anteriors i conclous que hauria estat millor haver-la estalviat. Doncs el mateix. Creuo la línia d’arribada sense cap sentiment especial. Massa lluny de l’èpica de l’últim cim i sense pena ni glòria. 8h 39min, plata.
La Quebrantahuesos són els seus ports. Somport, Marie Blanque i Portalet. Amics ciclistes, disfruteu-los.

dissabte, 25 de gener de 2014

Ateneu de Montbui: algunes propostes


Amics,

Fa cosa d'un any i mig, vaig formar part durant uns pocs mesos de la Junta de l'Ateneu. Sembla (jo no hi era) que alguns socis em van proposar com a candidat en l'assemblea anual. Vaig dubtar si acceptar-ho. Em sembla una tasca lloable, però no estava convençut de voler-hi destinar l'esforç que requereix. Al final vaig accedir-hi. Vaig voler acotar el temps que hi invertia, intentant que fóssim el màxim d'eficients. Aviat em vaig adonar que això era incompatible amb el funcionament de la Junta i que la resta de companys no compartien la meva visió. Així que vaig decidir dimitir.

La meva contribució durant aquell curt període va limitar-se a proposar una serie d'accions per tal de millorar la sostenibilitat financera de l'Ateneu tot incrementant els serveis als socis. Reprodueixo a continuació els escrits que vaig fer arribar a la Junta. La percepció que me'n vaig endur va ser escepticisme i immobilisme, de l'estil: “No crec que funcioni” i “No es pot canviar de cop coses que sempre han estat així... això requereix molt de temps”. Efectivament, fa un any i mig i no ha canviat res. Sempre s'hi és a temps...

Soc conscient que portar aquestes accions a terme requereixen una gran implicació, que hi ha poca gent amb la voluntat de tirar-ho endavant. Jo no m'hi compto. La Junta manté viva l'Ateneu, i el grup de persones que la formen, la viuen i s'hi dediquen mereix un gran reconeixement. Gràcies per fer-ho possible, i si en algun moment sentiu força, aquí van les idees...

Soc de l’opinió que totes aquelles quotes que es paguen per “tradició” o per “fidelitat a una institució” o per “mantenir-la viva” però que no donen un benefici o servei directe al qui ho paga estan condemnades a desaparèixer o a ser minoritàries. Les noves generacions no veuen les coses de la mateixa manera i serà difícil mantenir els socis i ja no dic aconseguir-ne de nous.

Si es vol que els joves, i els no tan joves, es facin socis de l’Ateneu, o estiguin més satisfets de pagar la quota que ja paguen cal que ho vegin com una bona inversió pel serveis que se’ls ofereix. La meva visió personal és que això s’ha d’aconseguir donant beneficis als socis enlloc de penalitzant als no socis. Tan socis com no socis són clients de l’Ateneu i s’han de mimar.

De propostes de beneficis al soci, se’n poden (i se n’han) de fer moltes. Aquí en van unes quantes:

PROPOSTA 1 - Tiquets consumicions + rebut únic anual. El servei més valorat de l’Ateneu és el servei de bar. Més encara entre els joves. Com donar un benefici als socis quan van al bar? Amb el pagament de la quota anual de soci, l’Ateneu regala 10 consumicions al bar, a consumir durant l’any en curs, pel titular, parella o beneficiaris menors de 18 anys. Només es lliuren les 10 consumicions a qui pagui la quota anual en una sola vegada al gener (notar que cobrar semestralment comporta costos addicionals). De fet, es pot cobrar una vegada a tothom i es venen les consumicions com a la contrapartida.

Beneficis:
  • El soci veu un retorn de la seva quota, que pot valorar aproximadament en 15 eur, ja que la consumició mitjana és segur com a mínim de 1,50 eur.
  • A l’Ateneu li costa molt menys que això, ja que la Tere faria un preu d’amic e.g. 1 eur per consumició. Tothom hi guanya. Es podria descomptar del lloguer del bar i l'Ateneu no desembutxacaria ni un euro.
  • No totes les consumicions regalades es consumiran. Ni de lluny. Aposto per la meitat o poc més.
  • L'Ateneu s'estalvia un rebut i les corresponents comissions bancàries, que per cert són un abús. Aquest és un dels temes que s’ha de negociar del capítol de despeses.

PROPOSTA 2 Primer any de soci quota reduïda + Soci que aporta un soci també quota reduïda. Treure profit a dues velles idees del màrqueting:

1. Tots els canvis costen. Traduït: costa fer-se soci, però un cop se n’és, també costa desfer-se’n. 
2. Els que millor coneixen candidats potencials d’un producte són els ja consumidors del producte. El boca a boca funciona.

A tot soci que proposi un nou soci, se li redueix la quota del proper any a la meitat. La quota del nou soci també serà la meitat durant el primer any.
Resultat: No es perd res durant el primer any. El segon any tot beneficis.

PROPOSTA 3 - Promoció nous serveis + aquí te pillo aquí te mato: Si volem que les polítiques actives per captar socis (Propostes 1 i 2) tinguin èxit, cal una campanya de promoció agressiva. Proposo una campanya de publicitat de l'Ateneu. Per exemple:

1. Dissenyar uns tríptics atractius que promocionin els serveis que dona l’Ateneu als seus socis (incloent full per fer-se soci). 
2. Distribuir-los per tot el poble. 
3. Fer-ne propaganda activa (speaker) els dies de màxima afluència de gent a l’Ateneu (partits de futbol, escacs, reis, altres...). Promoció “Aquí te pillo, aquí te mato” qui ho ompli al moment (a cobrar a partir de targeta de crèdit, que es porta a sobre, o número de compte si es coneix) se li dona un tiquet de consumició per al dia.

PROPOSTA 4 - Cessió gratuïta de les sales de l’Ateneu a entitats amb un mínim de 10 socis: El lloguer de les sales és un servei que ofereix l'Ateneu. Com a tal ha de ser prioritari per als socis. Si no tinc mal entès, la cosa va així:

1. Particular lloga una sala => es cobra un preu segons tarifa. 
2. Soci lloga la sala => es cobra un preu soci reduït (segons tarifa) 
3. Una entitat lloga la sala => gratuït (excepte neteja).

No estic d’acord en aquest últim cas. Es poden cedir les instal·lacions gratuïtament si l’entitat té un compromís amb l’Ateneu. Això es pot comprovar requerint que la petició per part de l’entitat la facin un nombre suficient de membres de l’entitat que també siguin socis de l’Ateneu. (e.g. 5-10 membres va bé?) Si no es compleix, o no és una entitat, o no té compromís amb l’Ateneu. Llavors ha de passar a llogar en els supòsits 1 o 2, pagant la tarifa. Això val per tota entitat, sense excepcions.

No val la resposta “és que l’Ajuntament diu que s’ha de cedir gratuïtament a les entitats” i un be negre. Per sobreviure necessitem socis, i ens devem als socis. Això ho ha d’entendre l’Ajuntament i tothom. Política de fets consumats. Aquesta junta ho fa així i punt. Si algú es queixa, ja es negociarà.


Reprodueixo a continuació els comentaris que vaig rebre d'un company de Junta, i la meva resposta.

La Proposta 1 no em convenç gaire. D’una banda per la part administrativa, doncs cobrar d’uns socis tota la quota i d’altres dues meitats semestrals és complicar-ho. I d’altra banda i la més important és l’econòmica. Estem actuant sense pressupostos, però tal i com estan les coses, en un exercici anual complet, el resultat oscil·larà entre el “punt mort” (0€) i beneficis de 1000€. Fent quatre números; si la meitat dels socis passen a quota anual 100 socis = 1000 consumicions. Dius que d’aquestes només s’utilitzarien la meitat. Tal i com estan les coses jo no ho crec. Si comptem que en sigui un 75%, i que hem negociat amb les cafeteres a 1€, això ens pot evocar a pèrdues. És lamentable però el fil és així de prim. És agradable treballar amb gent amb iniciatives. Salutacions.

Permetem discrepar de la teva visió de la Proposta 1. Intento justificar-ho, tot i que serà llarg.

Ja vaig comptar amb que cobrar anual a uns i semestral a altres és un maldecap. Com que m’ho confirmes, doncs a la proposta ja indicava que millor es cobrar a tots els socis anualment i es donen les deu consumicions a tothom. Es pot vendre com una contrapartida

Dius que penses que es consumiran el 75% de les consumicions. Millor que tinguis raó. Des del meu punt de vista, el cor de l’Ateneu és el bar, que permet a la gent de trobar-se. Si el bar és viu, l’Ateneu viu. Si el bar mor, l’Ateneu mor. Jo hi vaig regularment, i et puc assegurar que salvant comptades situacions excepcionals, no hi veig regularment més de 50 cares diferents. I la majoria no són socis! Si les consumicions fan que els 200 socis vinguin 10 vegades l’any a l’Ateneu (2000 visites!), perfecte! Això encara donarà més vida.

El tema econòmic. M’indiques que el balanç de l’Ateneu no permet incrementar despeses en serveis al socis. És a dir que els ingressos s’apropen molt a les despeses. Llavors, en primer lloc tenim un problema, ja que la sostenibilitat a llarg termini requereix un cert marge de beneficis. Sinó qualsevol imprevist pot hipotecar el funcionament. Això ho vaig veure en l’estat de comptes i és per aquest motiu que plantejo totes aquestes propostes. Per sortir d’aquesta situació hi ha dos camins, que porten a dos punts d’equilibri diferents.
    A) Reduir despeses. S’han de reduir totes les despeses que no portin ingressos i que no siguin serveis al soci (sense compassió, proposo que es miri el llistat de despeses i veure que és prescindible) ara bé, no es poden eliminar serveis al soci. Menys serveis al soci, implica a llarg termini menys socis i menys ingressos. Per tant si no es fa amb cura, la reducció de despesa pot repercutir en una reducció d’ingressos encara més gran. Un cercle viciós que porta a la desaparició. Una mala estratègia. Anem a la segona opció.
    B) Augmentar ingressos. Cal aconseguir més socis i promocionar els serveis de l'Ateneu. Si aconseguim més socis, els ingressos pugen. Les despeses poden pujar, però en una mesura menor (notar que moltes de les despeses grosses que tenim són fixes, és a dir independents del nombre de socis, i no pujaran per tenir més socis). L’única manera sensata d’aconseguir més socis és donar més serveis, i això val diners. Per tant en la situació en la que ens trobem hi poden haver dues visions: 1) No donem més serveis perquè no tenim prou ingressos (el que tu m’indiques) Conseqüència: mai tindrem més ingressos i els socis que vagin desapareixent no es reemplaçaran. Això porta a tancar (exagerant). 2) Política activa d’incentius: invertim en uns serveis que pensem que el soci valorarà. Una inversió arriscada, però que es pensen recuperar amb escreix amb les quotes futures de nous socis. Per tant, potser tindrem unes pèrdues en un any, i uns beneficis la resta. Polítiques de creixement fins que arribem a una quota de mercat propera al màxim de clients potencials per al producte (un percentatge important dels habitants adults de Montbui). Clar que ens podem equivocar, i que el servei que financem no sigui atractiu, o una falta de promoció, o altres, i els beneficis no arribin... Però si pensem així val més deixar-ho córrer. Sempre hi ha un risc. El que es pot assegurar és que no es poden esperar resultats diferents si no fem res diferent.
Alguns números:
  • La Proposta 1 costa 10 euros per soci en consumicions (no és del tot cert, perquè aquests euros es gasten al bar. I si el bar va bé, l’Ateneu va bé).
  • Si t’agrada més el 75% de tiquets consumits, doncs són 200*0,75*10=1500 eur.
  • També aporta una reducció de despeses en comissions bancàries (350 eur).
  • Cada nou soci aportarà en el llarg termini 52,5 eur nets (descomptades les seves consumicions).
  • Això vol dir que amb 22 nous socis la proposta s’autofinança, i donem un servei de bandera al soci. No dic que sigui fàcil, però és pot provar.