Dura, sí. Però no
n’hi ha per tant. Vaig acabar fresc. Res a veure amb el final d’una marató on
acabo arrossegant-me i la segueixen un dies d’invalidesa. Potser ho va fer el
ritme conservador que hem vaig imposar, o la falta d’un objectiu ambiciós. Baixar
de les 9h per guanyar el sopar al Toni era cosa de nens. O l’alimentació i la
hidratació que no vaig descuidar en cap moment. No ho sé.
Era la meva
primera cursa ciclista de veritat. L’ambient a la sortida és relaxat. Estem en
un calaix dels del mig i sabem que no passarem per l’arc de sortida fins ½ hora després del tret. Els corredors parlem
animadament explicant batalletes i estratègies. Acostumat al tens silenci abans
de les sortides de qualsevol cursa corrent, per poca cosa que sigui, allò
semblava una costellada.
Sortim i la cosa
es posa seria. Omplim l’autovia de Sabiñánigo a Jaca a l’ample. Es formen grans
grups de ciclistes i planegem, rodant molt ràpid. No estic acostumat a rodar a
aquestes velocitats i en grups tan grans. Em sento acorralat. A pocs
centímetres davant, darrera, dreta i esquerra tinc corredors. Qualsevol
moviment imprevist pot ser fatal i no puc fer-hi res. Percebo el perill, i noto
que no soc l’únic. Ja no hi ha rialles ni xerrameca. Pocs km més endavant es
confirmen les sospites; policies i ambulàncies. Primer accident. I segon
accident. Tercer. Quart... Arribo a Jaca acollonit.
El Somport comença
de veritat a Canfranc. Però des de Jaca on deixem l’autovia que pugem amb una
lleugera pendent, suficient per reduir la velocitat i trencar els grups. La
mecànica deixa uns quants corredors fora de combat amb punxades i cadenes
trencades. Tornem a pedalar de manera distesa i començo a fruir de la carrera.
Passem la mítica Torre de los Fusileros i les pendents es fan dures. Em distrec
veient l’Estació Internacional de Canfranc, una icona de l’enginyeria i sense
adonar-me’n corono el Somport. El port queda deslluït per l’avituallament a
pocs km del cim, que trenca el ritme i l’èpica de la muntanya.
L’essència de la bicicleta
de carretera són les pujades. La resta no existeix. Simples enllaços per anar a
buscar la propera ascensió. Una llarga baixada per l’ombrívola Vall d’Ossau a
la cara nord dels Pirineus, fresca, humida, verda i espurnejada amb pintorescos
poblets de muntanya carregats de color ens porta a Escot on, com amb una
plantofada al mig de la cara, ens trobem amb el primer repetxó del Marie
Blanque. Son uns 10km, on la segona meitat és infernal, amb pendent mitjana de
l’11% i puntes del 16%. Em trobo fort. Diria que no em passa ningú en tota
l’ascensió. Al meu voltant cauen com mosques. Molts caminen. L’últim quilòmetre
em transporta a les etapes èpiques del Tour. Paisatge alpí, amb gent a banda i
banda cridant i animant amb totes les seves forces i deixant aquells estrets
passadissos pels que hem vist pujar als Froome, Armstrong i Indurain. Em sento
líder i m’aixeco damunt la bicicleta donant-ho tot fins a coronar. És quan
començo a baixar i em relaxo quan m’adono que davant meu ja n’han passat mes de
4000. Quina gran passió per aquest esport tenen tots aquells aficionats.
Gràcies.
És migdia quan
encaro el Portalet. Les senyals quilomètriques m’indiquen 29 km pel cim. Faig
números i veient la velocitat a la que pujo, calculo que seran 3h. Sento
vertigen i defalleixo una mica. No s’hi pot pensar! Em prenc una aspirina i un
potet de la poció màgica de l’Astèrix i em retornen les forces. Agafo un ritme
i amunt que fa pujada. Curiosament, és passada la presa d’Artouste quan les pendents
es fan més exigents que em torno a trobar millor. Poso un punt més d’intensitat
i només em pot seguir un ciclista que sembla estranger. En passem a carretades,
encara que no recollim tants cadàvers com pensava. La gent ha reservat, que el
Portalet passa factura. La coronació torna a ser espectacular. Més oberta que
la del Marie Blanque, veus el cim i la carretera serpentejant des d’uns km més
avall. Amb banderes multicolors, paraigües, caravanes, taules i cadires de
càmping i crits. Torna a ser la caravana del Tour.
Coronem la QH a 1794
m i aquí s’acaba la carrera. La resta és la tornada a casa després de la festa,
amb la ressaca. Només la Hoz de Jaca trenca la monotonia. 2 km amb fortes
pendents. És com quan aquell amic et diu fem l’última, però ja no
l’assaboreixes com les anteriors i conclous que hauria estat millor haver-la
estalviat. Doncs el mateix. Creuo la línia d’arribada sense cap sentiment
especial. Massa lluny de l’èpica de l’últim cim i sense pena ni glòria. 8h
39min, plata.
La Quebrantahuesos són els seus ports. Somport, Marie Blanque i Portalet. Amics ciclistes, disfruteu-los.