2:02:57

És una de les sis “Majors”, i això ja ho diu tot; una organització impecable, un ambient extraordinari, molta música i una ciutat esplèndida. Una cita imprescindible en l’agenda vital del corredor. Però... com és que a l’acabar, al tornar, al recordar la magnífica experiència em queda un... però. No ho sé ben bé. Em falta alguna cosa. Aquella mística que et fa posar els pels de punta. Aquell ritual que, tot i ser la primera vegada, creus conèixer de sempre. Aquell punt del recorregut que has somiat creuar innumerables vegades... No ho sé. No ho he trobat a Berlín.

Tempelhof, l’antic aeroport on es fa la fira del corredor, el “Breakfast Run” del dissabte del Palau de Charlottenburg fins a l’Estadi Olímpic on Jesse Owens guanya les 4 famoses medalles en les Olimpíades de Berlín 1936, els globus de la BMW, les fotos de corredors estirant contra el Mur en les primeres edicions al Berlín Oest... són les imatges que m’han quedat gravades a la retina. Cap de la marató. Sí, una. La sortida i arribada entre la porta de Brandenburg i la columna dorada de la Victòria, amb la gespa d’un verd intens davant de l’imponent Reichstag.

Me’n torno lamentant el descuit que va fer que em perdés l’espectacular cursa de patinadors, els tombs i retombs del km 40 que et fan desesperar fins que no veus la porta de Brandenburg amb la recta de meta, i amb una molt agradable sensació, que és el que realment fa gran aquesta marató: 2:02:57, jo vaig ser-hi!

Quebrantahuesos 2014

Dura, sí. Però no n’hi ha per tant. Vaig acabar fresc. Res a veure amb el final d’una marató on acabo arrossegant-me i la segueixen un dies d’invalidesa. Potser ho va fer el ritme conservador que hem vaig imposar, o la falta d’un objectiu ambiciós. Baixar de les 9h per guanyar el sopar al Toni era cosa de nens. O l’alimentació i la hidratació que no vaig descuidar en cap moment. No ho sé.

Era la meva primera cursa ciclista de veritat. L’ambient a la sortida és relaxat. Estem en un calaix dels del mig i sabem que no passarem per l’arc de sortida fins  ½ hora després del tret. Els corredors parlem animadament explicant batalletes i estratègies. Acostumat al tens silenci abans de les sortides de qualsevol cursa corrent, per poca cosa que sigui, allò semblava una costellada.

Sortim i la cosa es posa seria. Omplim l’autovia de Sabiñánigo a Jaca a l’ample. Es formen grans grups de ciclistes i planegem, rodant molt ràpid. No estic acostumat a rodar a aquestes velocitats i en grups tan grans. Em sento acorralat. A pocs centímetres davant, darrera, dreta i esquerra tinc corredors. Qualsevol moviment imprevist pot ser fatal i no puc fer-hi res. Percebo el perill, i noto que no soc l’únic. Ja no hi ha rialles ni xerrameca. Pocs km més endavant es confirmen les sospites; policies i ambulàncies. Primer accident. I segon accident. Tercer. Quart... Arribo a Jaca acollonit.

El Somport comença de veritat a Canfranc. Però des de Jaca on deixem l’autovia que pugem amb una lleugera pendent, suficient per reduir la velocitat i trencar els grups. La mecànica deixa uns quants corredors fora de combat amb punxades i cadenes trencades. Tornem a pedalar de manera distesa i començo a fruir de la carrera. Passem la mítica Torre de los Fusileros i les pendents es fan dures. Em distrec veient l’Estació Internacional de Canfranc, una icona de l’enginyeria i sense adonar-me’n corono el Somport. El port queda deslluït per l’avituallament a pocs km del cim, que trenca el ritme i l’èpica de la muntanya.

L’essència de la bicicleta de carretera són les pujades. La resta no existeix. Simples enllaços per anar a buscar la propera ascensió. Una llarga baixada per l’ombrívola Vall d’Ossau a la cara nord dels Pirineus, fresca, humida, verda i espurnejada amb pintorescos poblets de muntanya carregats de color ens porta a Escot on, com amb una plantofada al mig de la cara, ens trobem amb el primer repetxó del Marie Blanque. Son uns 10km, on la segona meitat és infernal, amb pendent mitjana de l’11% i puntes del 16%. Em trobo fort. Diria que no em passa ningú en tota l’ascensió. Al meu voltant cauen com mosques. Molts caminen. L’últim quilòmetre em transporta a les etapes èpiques del Tour. Paisatge alpí, amb gent a banda i banda cridant i animant amb totes les seves forces i deixant aquells estrets passadissos pels que hem vist pujar als Froome, Armstrong i Indurain. Em sento líder i m’aixeco damunt la bicicleta donant-ho tot fins a coronar. És quan començo a baixar i em relaxo quan m’adono que davant meu ja n’han passat mes de 4000. Quina gran passió per aquest esport tenen tots aquells aficionats. Gràcies.

És migdia quan encaro el Portalet. Les senyals quilomètriques m’indiquen 29 km pel cim. Faig números i veient la velocitat a la que pujo, calculo que seran 3h. Sento vertigen i defalleixo una mica. No s’hi pot pensar! Em prenc una aspirina i un potet de la poció màgica de l’Astèrix i em retornen les forces. Agafo un ritme i amunt que fa pujada. Curiosament, és passada la presa d’Artouste quan les pendents es fan més exigents que em torno a trobar millor. Poso un punt més d’intensitat i només em pot seguir un ciclista que sembla estranger. En passem a carretades, encara que no recollim tants cadàvers com pensava. La gent ha reservat, que el Portalet passa factura. La coronació torna a ser espectacular. Més oberta que la del Marie Blanque, veus el cim i la carretera serpentejant des d’uns km més avall. Amb banderes multicolors, paraigües, caravanes, taules i cadires de càmping i crits. Torna a ser la caravana del Tour.

Coronem la QH a 1794 m i aquí s’acaba la carrera. La resta és la tornada a casa després de la festa, amb la ressaca. Només la Hoz de Jaca trenca la monotonia. 2 km amb fortes pendents. És com quan aquell amic et diu fem l’última, però ja no l’assaboreixes com les anteriors i conclous que hauria estat millor haver-la estalviat. Doncs el mateix. Creuo la línia d’arribada sense cap sentiment especial. Massa lluny de l’èpica de l’últim cim i sense pena ni glòria. 8h 39min, plata.

La Quebrantahuesos són els seus ports. Somport, Marie Blanque i Portalet. Amics ciclistes, disfruteu-los.

Ateneu de Montbui: algunes propostes

Amics,

Fa cosa d'un any i mig, vaig formar part durant uns pocs mesos de la Junta de l'Ateneu. Sembla (jo no hi era) que alguns socis em van proposar com a candidat en l'assemblea anual. Vaig dubtar si acceptar-ho. Em sembla una tasca lloable, però no estava convençut de voler-hi destinar l'esforç que requereix. Al final vaig accedir-hi. Vaig voler acotar el temps que hi invertia, intentant que fóssim el màxim d'eficients. Aviat em vaig adonar que això era incompatible amb el funcionament de la Junta i que la resta de companys no compartien la meva visió. Així que vaig decidir dimitir.

La meva contribució durant aquell curt període va limitar-se a proposar una serie d'accions per tal de millorar la sostenibilitat financera de l'Ateneu tot incrementant els serveis als socis. Reprodueixo a continuació els escrits que vaig fer arribar a la Junta. La percepció que me'n vaig endur va ser escepticisme i immobilisme, de l'estil: “No crec que funcioni” i “No es pot canviar de cop coses que sempre han estat així... això requereix molt de temps”. Efectivament, fa un any i mig i no ha canviat res. Sempre s'hi és a temps...

Soc conscient que portar aquestes accions a terme requereixen una gran implicació, que hi ha poca gent amb la voluntat de tirar-ho endavant. Jo no m'hi compto. La Junta manté viva l'Ateneu, i el grup de persones que la formen, la viuen i s'hi dediquen mereix un gran reconeixement. Gràcies per fer-ho possible, i si en algun moment sentiu força, aquí van les idees...

Soc de l’opinió que totes aquelles quotes que es paguen per “tradició” o per “fidelitat a una institució” o per “mantenir-la viva” però que no donen un benefici o servei directe al qui ho paga estan condemnades a desaparèixer o a ser minoritàries. Les noves generacions no veuen les coses de la mateixa manera i serà difícil mantenir els socis i ja no dic aconseguir-ne de nous.

Si es vol que els joves, i els no tan joves, es facin socis de l’Ateneu, o estiguin més satisfets de pagar la quota que ja paguen cal que ho vegin com una bona inversió pel serveis que se’ls ofereix. La meva visió personal és que això s’ha d’aconseguir donant beneficis als socis enlloc de penalitzant als no socis. Tan socis com no socis són clients de l’Ateneu i s’han de mimar.

De propostes de beneficis al soci, se’n poden (i se n’han) de fer moltes. Aquí en van unes quantes:

PROPOSTA 1 - Tiquets consumicions + rebut únic anual. El servei més valorat de l’Ateneu és el servei de bar. Més encara entre els joves. Com donar un benefici als socis quan van al bar? Amb el pagament de la quota anual de soci, l’Ateneu regala 10 consumicions al bar, a consumir durant l’any en curs, pel titular, parella o beneficiaris menors de 18 anys. Només es lliuren les 10 consumicions a qui pagui la quota anual en una sola vegada al gener (notar que cobrar semestralment comporta costos addicionals). De fet, es pot cobrar una vegada a tothom i es venen les consumicions com a la contrapartida.

Beneficis:

• El soci veu un retorn de la seva quota, que pot valorar aproximadament en 15 eur, ja que la consumició mitjana és segur com a mínim de 1,50 eur.
• A l’Ateneu li costa molt menys que això, ja que la Tere faria un preu d’amic e.g. 1 eur per consumició. Tothom hi guanya. Es podria descomptar del lloguer del bar i l'Ateneu no desembutxacaria ni un euro.
• No totes les consumicions regalades es consumiran. Ni de lluny. Aposto per la meitat o poc més.
• L'Ateneu s'estalvia un rebut i les corresponents comissions bancàries, que per cert són un abús. Aquest és un dels temes que s’ha de negociar del capítol de despeses.

PROPOSTA 2 Primer any de soci quota reduïda + Soci que aporta un soci també quota reduïda. Treure profit a dues velles idees del màrqueting:

1. Tots els canvis costen. Traduït: costa fer-se soci, però un cop se n’és, també costa desfer-se’n. 
2. Els que millor coneixen candidats potencials d’un producte són els ja consumidors del producte. El boca a boca funciona.

A tot soci que proposi un nou soci, se li redueix la quota del proper any a la meitat. La quota del nou soci també serà la meitat durant el primer any.

Resultat: No es perd res durant el primer any. El segon any tot beneficis.

PROPOSTA 3 - Promoció nous serveis + aquí te pillo aquí te mato: Si volem que les polítiques actives per captar socis (Propostes 1 i 2) tinguin èxit, cal una campanya de promoció agressiva. Proposo una campanya de publicitat de l'Ateneu. Per exemple:

1. Dissenyar uns tríptics atractius que promocionin els serveis que dona l’Ateneu als seus socis (incloent full per fer-se soci). 
2. Distribuir-los per tot el poble. 
3. Fer-ne propaganda activa (speaker) els dies de màxima afluència de gent a l’Ateneu (partits de futbol, escacs, reis, altres...). Promoció “Aquí te pillo, aquí te mato” qui ho ompli al moment (a cobrar a partir de targeta de crèdit, que es porta a sobre, o número de compte si es coneix) se li dona un tiquet de consumició per al dia.

PROPOSTA 4 - Cessió gratuïta de les sales de l’Ateneu a entitats amb un mínim de 10 socis: El lloguer de les sales és un servei que ofereix l'Ateneu. Com a tal ha de ser prioritari per als socis. Si no tinc mal entès, la cosa va així:

1. Particular lloga una sala => es cobra un preu segons tarifa. 
2. Soci lloga la sala => es cobra un preu soci reduït (segons tarifa) 
3. Una entitat lloga la sala => gratuït (excepte neteja).

No estic d’acord en aquest últim cas. Es poden cedir les instal·lacions gratuïtament si l’entitat té un compromís amb l’Ateneu. Això es pot comprovar requerint que la petició per part de l’entitat la facin un nombre suficient de membres de l’entitat que també siguin socis de l’Ateneu. (e.g. 5-10 membres va bé?) Si no es compleix, o no és una entitat, o no té compromís amb l’Ateneu. Llavors ha de passar a llogar en els supòsits 1 o 2, pagant la tarifa. Això val per tota entitat, sense excepcions.

No val la resposta “és que l’Ajuntament diu que s’ha de cedir gratuïtament a les entitats” i un be negre. Per sobreviure necessitem socis, i ens devem als socis. Això ho ha d’entendre l’Ajuntament i tothom. Política de fets consumats. Aquesta junta ho fa així i punt. Si algú es queixa, ja es negociarà.

Reprodueixo a continuació els comentaris que vaig rebre d'un company de Junta, i la meva resposta.

La Proposta 1 no em convenç gaire. D’una banda per la part administrativa, doncs cobrar d’uns socis tota la quota i d’altres dues meitats semestrals és complicar-ho. I d’altra banda i la més important és l’econòmica. Estem actuant sense pressupostos, però tal i com estan les coses, en un exercici anual complet, el resultat oscil·larà entre el “punt mort” (0€) i beneficis de 1000€. Fent quatre números; si la meitat dels socis passen a quota anual 100 socis = 1000 consumicions. Dius que d’aquestes només s’utilitzarien la meitat. Tal i com estan les coses jo no ho crec. Si comptem que en sigui un 75%, i que hem negociat amb les cafeteres a 1€, això ens pot evocar a pèrdues. És lamentable però el fil és així de prim. És agradable treballar amb gent amb iniciatives. Salutacions.

Permetem discrepar de la teva visió de la Proposta 1. Intento justificar-ho, tot i que serà llarg.

Ja vaig comptar amb que cobrar anual a uns i semestral a altres és un maldecap. Com que m’ho confirmes, doncs a la proposta ja indicava que millor es cobrar a tots els socis anualment i es donen les deu consumicions a tothom. Es pot vendre com una contrapartida

Dius que penses que es consumiran el 75% de les consumicions. Millor que tinguis raó. Des del meu punt de vista, el cor de l’Ateneu és el bar, que permet a la gent de trobar-se. Si el bar és viu, l’Ateneu viu. Si el bar mor, l’Ateneu mor. Jo hi vaig regularment, i et puc assegurar que salvant comptades situacions excepcionals, no hi veig regularment més de 50 cares diferents. I la majoria no són socis! Si les consumicions fan que els 200 socis vinguin 10 vegades l’any a l’Ateneu (2000 visites!), perfecte! Això encara donarà més vida.

El tema econòmic. M’indiques que el balanç de l’Ateneu no permet incrementar despeses en serveis al socis. És a dir que els ingressos s’apropen molt a les despeses. Llavors, en primer lloc tenim un problema, ja que la sostenibilitat a llarg termini requereix un cert marge de beneficis. Sinó qualsevol imprevist pot hipotecar el funcionament. Això ho vaig veure en l’estat de comptes i és per aquest motiu que plantejo totes aquestes propostes. Per sortir d’aquesta situació hi ha dos camins, que porten a dos punts d’equilibri diferents.

A) Reduir despeses. S’han de reduir totes les despeses que no portin ingressos i que no siguin serveis al soci (sense compassió, proposo que es miri el llistat de despeses i veure que és prescindible) ara bé, no es poden eliminar serveis al soci. Menys serveis al soci, implica a llarg termini menys socis i menys ingressos. Per tant si no es fa amb cura, la reducció de despesa pot repercutir en una reducció d’ingressos encara més gran. Un cercle viciós que porta a la desaparició. Una mala estratègia. Anem a la segona opció.

B) Augmentar ingressos. Cal aconseguir més socis i promocionar els serveis de l'Ateneu. Si aconseguim més socis, els ingressos pugen. Les despeses poden pujar, però en una mesura menor (notar que moltes de les despeses grosses que tenim són fixes, és a dir independents del nombre de socis, i no pujaran per tenir més socis). L’única manera sensata d’aconseguir més socis és donar més serveis, i això val diners. Per tant en la situació en la que ens trobem hi poden haver dues visions: 1) No donem més serveis perquè no tenim prou ingressos (el que tu m’indiques) Conseqüència: mai tindrem més ingressos i els socis que vagin desapareixent no es reemplaçaran. Això porta a tancar (exagerant). 2) Política activa d’incentius: invertim en uns serveis que pensem que el soci valorarà. Una inversió arriscada, però que es pensen recuperar amb escreix amb les quotes futures de nous socis. Per tant, potser tindrem unes pèrdues en un any, i uns beneficis la resta. Polítiques de creixement fins que arribem a una quota de mercat propera al màxim de clients potencials per al producte (un percentatge important dels habitants adults de Montbui). Clar que ens podem equivocar, i que el servei que financem no sigui atractiu, o una falta de promoció, o altres, i els beneficis no arribin... Però si pensem així val més deixar-ho córrer. Sempre hi ha un risc. El que es pot assegurar és que no es poden esperar resultats diferents si no fem res diferent.

Alguns números:

• La Proposta 1 costa 10 euros per soci en consumicions (no és del tot cert, perquè aquests euros es gasten al bar. I si el bar va bé, l’Ateneu va bé).
• Si t’agrada més el 75% de tiquets consumits, doncs són 200*0,75*10=1500 eur.
• També aporta una reducció de despeses en comissions bancàries (350 eur).
• Cada nou soci aportarà en el llarg termini 52,5 eur nets (descomptades les seves consumicions).
• Això vol dir que amb 22 nous socis la proposta s’autofinança, i donem un servei de bandera al soci. No dic que sigui fàcil, però és pot provar.
  
  

Run Jacky Run! - 42.195 a NYC

Nervis. Fred o calor? Llenço ja la roba o me la quedo per passar el pont? Satèl·lits a punt? Estiro una mica? Tinc les bambes cordades massa fort?... allà lluny se sent l'himne americà cantat a capella i m'oblido de tot. Silenci absolut i mà al pit... si no fos per l'emoció i respecte diria que desafina i se li escapen uns quants galls... em sembla que no passa ni un instant i tret de sortida. Correm. Diuen que el Frank Sinatra entona el New York, New York a tot volum. Pràcticament ni el sento. No dec ser capaç d'assimilar tantes emocions juntes. Quan em passa el “subidón” m'adono que estic creuant el pont de Verrazano Narrows al costat del Polgi, del JRamon i de 50.000 corredors més. L'Arcadi ja s'ha quedat endarrere abans de sortir. Tots fem la cara dels nens a la nit de reis. Espectacular.

Dos punts de la marató de NY em quedaran gravats per sempre. Un és la sortida, creuant el Pont de Verrazano, amb l'skyline de la ciutat al fons i un aire fred que et pica la cara. Un marc incomparable i grans sensacions. Ja hi ets. Tants anys participant a la loteria. Tant d'entreno els últims mesos. Tot el que has llegit d'aquesta marató mítica. I ets allà... no m'ho crec! Agafo aire i a córrer. Sembla que volo... i és que sense ni adonar-me'n ara ja fa baixada cap a Brooklyn.

L'altre és el pont de Queensboro, on la marató entra a Manhattan. Sí un altre pont, però el moment no té res a veure amb l'anterior. Passem pel taulell inferior del pont metàl·lic, com un túnel, sense massa vistes i cap espectador. És això el que el fa especial. Un riu de corredors, cansats per 25 km de cursa, enfilen el fort pendent del pont en un silenci absolut. Se senten les passes i els esbufecs. Tinc una sensació estranya venint de 2h 4min de cridòria. Et relaxes. Vaig bé i estic pujant el pont amb la llebre de 3h30min. Seguint les previsions. I és llavors, quan comences a baixar cap a Manhattan per enfilar la 1a Avinguda, que comences a sentir el brogit. Primer de lluny, després més intens. Em recorda quan arribes tard al futbol i encara ets pels voltants solitaris de l'Estadi i el Barça el clava. Una gran cridòria llunyana. Mes i més forta, fins que surts del pont i t'engoleix la multitud. Tornes a volar.

Algú pot dir que els últims kms i l'arribada al Central Park també són especials. A aquelles alçades ja he desconnectat. No sento res i només hi veig tres metres per davant. Tinc un objectiu clar: acabar. Vaig començar a veure que la cosa no anava bé just després de l'eufòrica entrada a Manhattan. La 1a Avinguda es veu llarguíssima i tot i que encara em sentia fort, el cap em va començar a dir “Nano, això es farà llarg”. Al cap de poc ja se m'escapa la llebre. Estic totalment desorientat. Penso que anem direcció downtown cap al parc i cap a meta. Resulta que anàvem al revés, cap al Bronx. Me n'he adonat avui. En aquells moments només pensava en posar un peu davant de l'altre. Córrer. De mica en mica vaig anar baixant el ritme. Perdent 10seg per Km. Vaig passar dels 4:50min/Km que portava de mitjana, als 6 minuts que surten a l'últim Km. No recordo massa cosa d'aquests últims 10K. Només el mal de panxa que arrossegava i que em va obligar a parar al lavabo al km 34 just després de deixar el Bronx i tornar a Manhattan pel pont de Madison Ave. I la pujada final del Central Park que em va semblar com pujar a l'Antena. Allà a 2km del final m'esperen la Cèlia amb el Cesc i la Vane. Criden fort però pràcticament no els sento i no tinc forces ni per saludar. Ja no diguem per canviar de ritme.

Arribo a meta a les 3h 36min 8seg. Uns 13 minuts més que la meva millor marca (Amsterdam, 2012). Anava millor entrenat que mai, i els previs havien estat perfectes. Però NY és una marató dura. Hi ha desnivell (513m acumulats), l'asfalt és duríssim (mai m'havien fet mal els turmells fins allà) i generalment hi fa vent (vent de cara de 20km/h durant gran part de la marató). Cal comptar 10 minuts de més. Els altres 3 els vaig perdre per anar massa ràpid al començament. El Polgi ja m'ho deia. Quanta raó.

M'emporto una marató especial. No la fa especial el recorregut per una de les ciutat més espectaculars del món, com em pensava. És la seva gent, els corredors, els espectadors i tothom que t'envolta. No tant per la quantitat, que és estratosfèrica; pujant per Lafayette Ave. al cor de Brooklyn tens la sensació d'estar coronant el Mont Ventoux vestint el mallot groc. És més el sentit de camaraderia que la gesta desperta. Dies després de la marató, encara et feliciten pel carrer en veure la medalla, que ningú vol acabar de treure's. Mai m'havien animat tant, ja sigui amb crits de “Visca Catalunya” cridats amb accents exòtics, o amb el seguiment online i correus d'ànim de moltíssims amics que he rebut. No us he pogut contestar fins ara, però sapiqueu que tots els missatges em van fer moltíssima il·lusió.

Gràcies!

Francesc Soriguera

16 de novembre de 2013

PD1: La marató em va permetre conèixer i compartir bons moments i àpats amb la gent de corredors.cat, incloent l'Arcadi Alibés que gravava un reportatge per la Marató de TV3. A veure si hi sortim. Aquests corredors ho viuen! Gràcies per la vostra acollida. Aquí va el link del fòrum dels corredors.cat en relació a la marató de NY: NY fòrum Corredors.cat

PD2: Com s'ho curren la gent del www.catalaninstituteofamerica.org‎, i els del projecte Pluja d'Estelades. Les samarretes, les estelades, les fotos, la difusió, la castanyada... Gràcies per l'esforç. Això ja no hi ha qui ho aturi. 

PD3: No em puc estar de desmentir una de les llegendes de la marató de NY. Primer: És cert, t'has de llevar d'hora. Però no costa gens. El problema seria quedar-se al llit. Arrossegues el jet lag, i a més aquell dissabte s'endarrereix l'hora. A les 4h ja estàs despert, i no cal despertador. Segon: les 4 hores que passen des que surts de l'hotel fins que comences a córrer no es fan llargues. Agafes el metro amb aquelles pintes d'extraterrestre. Ja se sap, roba per llençar. Si algú no sap de que va s'emporta un bon ensurt. Després el ferry d'Staten Island, a l'alba, veient com es desperta la ciutat i com et saluda l'Estàtua de la Llibertat. Per arribar a Fort Wadsworth Park amb una horeta de coll per fer un cafè i bagel fins que criden als corrals. No n'hi ha per tant si vas abrigat. Vaig trobar molt més fotuda la mitja horeta que et fan passejar per dins de Central Park a l'acabar. No et pots ni arrossegar i et van carregant amb la medalla, foto, bossa, manta tèrmica, ponxo, ... no s'acabava mai! Vull sortir ja!

PD4: Dos links que m'han agradat.

• 3' d'un corredor anònim són suficients per mostrar al Món que els Catalans també hi érem! http://www.youtube.com/watch?v=5V1o3_em46Y&feature=youtu.be
• Crònica de l'Arcadi Alibés. No us perdeu el vídeo de la sortida. http://arcadi42.cat/index.php/croniques/262-nyc13-2

fsoriguera.com

He creat una pàgina web de perfil acadèmic.
fsoriguera.com Espero que us agradi.
Ah, la foto de la paella és provisional!

Gent Nostra - Eleccions Municipals 2011 a Montbui

Amics, seguint amb la tònica de publicar alguns escrits recents, penjo avui unes reflexions que em van venir al cap després de les eleccions municipals del 22 de maig de 2011 a Montbui. Més concretament, després de rebre un fulletó informatiu de Gent Nostra valorant els resultats de les eleccions (el podeu trobar al seu bloc, http://gentnostraamontbui.blogspot.com/ publicat amb data 25 de maig de 2011). Vaig enviar aquest escrit al correu de “Gent Nostra”, i individualment a alguns dels seus integrants. No n’he rebut cap resposta ni oficial, ni extraoficial, exceptuant la petició d’en Jordi Marzà per a poder-ho divulgar, a la que vaig accedir, i una conversa amb ell, en la que em va comunicar que havia abandonat el partit. Ben mirat, tampoc cal respondre res.

Salut,

FS

------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Amics,

Primerament felicitar-vos per resultar la llista més votada al nostre poble. Crec que això clarament reflecteix el descontentament existent amb com s’estava representant la identitat i els interessos del poble a l’Ajuntament. La vostra llista, amb treball i desmarcant-se d’interessos partidistes i la política de professió ha sabut captar aquesta inquietud.

Malgrat això, no puc estar-me de compartir algunes reflexions. Estareu d’acord amb mi que en el context del municipi, el poble està en franca minoria davant del barri (600 vs 9000?). Per tant l’objectiu no és governar. L’objectiu, des del meu punt de vista, és tenir una veu a l’Ajuntament que recordi que existim, transmeti les necessitats i problemes existents, condicioni i auditi l’acció de govern, si és possible, i finalment reivindiqui una identitat pròpia. Crec que aquests objectius són independents d’ideologies polítiques i poden ser compartits per tothom que visqui al poble. Per tant, per entrar en el joc de la política, el primer que caldria fer és crear una base de consens per una candidatura unitària del poble i amb gent del poble.

No penso ingènuament que això sigui fàcil (ningú ha dit que ho fos, i les coses que aporten èxits importants mai ho són). Existeixen partits que voldran presentar candidatura al municipi (que ho facin, però no amb gent del poble – ningú s’hi podrà veure representat), existeix gent del poble que voldrà anar/crear llistes per algun partit (i no participar de la candidatura unitària)... doncs s’hi ha de parlar, consensuar, arribar a punts comuns, convèncer... això és fer política... i si no s’arriba a bon port, traspassar el debat al poble (no el dia de les eleccions, sinó abans). Fer debats públics on s’exposi qui no vol sumar i per què, que tingui l’oportunitat de defensar-se, o de quedar en evidència.

En la campanya, no he vist que es treballés en aquesta línia. Potser s’ha fet portes endins, però resulta obvi que no es va arribar a l’acord. Llavors s’havia de transmetre a la gent, mostrar les posicions de cadascú i en última instància fer unes “primàries” per veure quina candidatura estava legitimada per representar al poble. I si al final alguna llista no accepta aquesta voluntat popular (de ben segur li passaria factura a les urnes) reflexionar en si mantenir o retirar la candidatura (nascuda amb voluntat d’unir i que no ho ha aconseguit). Val la pena presentar una candidatura quan se sap d’entrada que dividirà? Nosaltres no guanyarem, però ells tampoc. Això és una bona estratègia? Es pot pensar que sí, cal jugar la carta i veure que passa, i si tot va malament com a mínim s’haurà donat una lliçó, i s’haurà pres el caramel al nen, de manera que d’aquí 4 anys tot acord serà més fàcil... no hi entro, però sigui com sigui em recorda la frase de Gandhi, ull per ull, i tots bornis... i efectivament, el poble no tindrà representació a l’Ajuntament en els propers 4 anys.

Veient-ho des del barri em sembla que la llista majoritària devia riure bastant, “divide y venceràs”, i ja s’ho fan tot ells sols... l’alegria se’ls ha estroncat però perquè ells mateixos també van crear alguna divisió que se’ls hi ha clavat endins. Sempre es difícil i incert fer “futurologia” però penseu quins haguessin estat els resultats si al poble s’hagués presentat una llista unitària. Segur hagués resultat en un Ajuntament més plural, i on el poble hagués estat més ben representat.

Només escric aquestes reflexions a resultes de la carta (amb data 25 de maig) que ens heu fet arribar, on no s’hi veu ni un bri d’autocrítica i sembla voler transmetre l’èxit de la candidatura. Des del meu punt de vista la candidatura de Gent Nostra ha estat, de moment, un fracàs estratègic rotund i ha propiciat que el poble no tingui representació a l’Ajuntament. Això s’ha de dir. Es pot argumentar que s’ha fet per a un futur millor. Bé, doncs també s’ha de dir a la carta per fer-ne partícip a tothom. L’autocomplaença i la línia continuista que traspuen de la carta em fan pensar que d’aquí 4 anys tornarem a estar on estàvem... i ningú pot pensar que els resultats siguin diferents, si no es fa res de manera diferent.

Salut,

Francesc Soriguera.

PD. Que fàcil és opinar…des del sofa de casa o des de la barra del bar… i continuar mirant els toros des de la barrera. Oooleee!

Per què corres?

Reprodueixo tot seguit un escrit que he fet a petició del meu pare, que ha penjat a la web www.running-wind.com/.

Salut,
FS

Per què corres?

Certament és una pregunta d’aquelles que fan pensar. És la primera pregunta que t’hauria de venir al cap quan veus a un corredor suat i amarat i esbufegant d’allò més. Segurament si aterrés un extraterrestre i veiés milers de corredors, donant voltes als estadis sense parar, per no moure’s de lloc, o amunt i avall per carrers, avingudes i parcs per acabar tornant a casa, es preguntaria: per què corren? En canvi, a mi, que corro, ningú m’ho havia preguntat mai; i jo tampoc ho he preguntat mai a cap altre corredor. És un tema que tenim interioritzat. Correm i punt. Ningú es pregunta per què. I com que està ben vist en la societat, doncs no cal donar-hi més voltes.

Quan he començat a pensar en com respondre la pregunta, ja he vist que no seria fàcil. La resposta directa del tipus “perquè fa salut” no em convenç. Hi ha moltes coses saludables que no faig, i moltes de menys saludables que m’empiparia deixar de fer-les... per exemple la cervesa després de córrer, oi que és de les més bones? No serà que corro només per aquest primer glop llarg de cervesa? No. És més que això.

El primer que m’ha vingut al cap són unes quantes anècdotes. Una, d’un amic, que em va dir quan estava a punt de marxar de vacances al Senegal “allà no vagis a córrer eh!, que si et veuen corrent tothom s’amagarà per por al lleó que ve al darrera”, o aquella dita atribuïda a Hatsumi Sensei quan li van preguntar si córrer era bo. La seva resposta va ser “bé, si tens pressa...”. I la imprescindible entrevista a un suposat doctor brasiler que desmenteix que córrer sigui saludable. L’entrevista és boníssima. Arguments del tipus “l’animal que més temps viu en tot el món és la tortuga (centenars d’anys), precisament l’animal que menys corre” posen en dubte la professionalitat del doctor. Sigui com sigui, s’ha de llegir (posar “Dr. Paulo Ubiratan” al Google).

D’arguments per no córrer se’n podrien trobar molts més. Així doncs per què corro?

És difícil d’explicar. La resposta involucra sentiment, emocions, capacitat de superació, sofriment, competitivitat, però també companyerisme, trobar-se a un mateix, reflexió, satisfacció amb un mateix... tots ells conceptes que no tinc l’habilitat suficient per a descriure amb detall mitjançant paraules. Suposo que per entendre-ho s’ha de córrer. Sinó no t’entra al cap que pot portar a una persona a calçar-se unes bambes, estigui plovent o nevant, i sortir a córrer. D’altres corredors, molt més hàbils que jo en el món de les lletres, han provat d’explicar-ho. Per exemple el periodista multi-maratonià Arcadi Alibés en el seu llibre “Córrer per ser feliç” o l’escriptor d’èxit Haruki Murakami en el seu “De què parlo quan parlo de córrer”. Ambdós molt recomanables, sent el segon més introspectiu. I si només voleu un tastet d’aquest sentiment, recomano el vídeo de YouTube titulat “Esos locos que corren”. Estic segur que tothom que corre comparteix aquest sentiments.

Lògicament, aquests sentiments del corredor no apareixen d’un dia per l’altre. Cal un procés d’enamorament amb l’activitat, més o menys llarg. Si una persona surt un dia a córrer, probablement, el sentiment que en traurà un cop hagi acabat serà el “mai més”. En aquesta etapa d’enamorament cal un incentiu per tornar-hi. I aquest és el que canvia de corredor a corredor. Tothom va començar per un motiu diferent: un consell del metge, un repte personal, ... explicaré el meu cas, que és particular. Resulta que als hiverns, m’agradava anar una estona al vespre a la piscina a nedar. Pagava el bono anual de la piscina de les Comes d’Igualada. Fins que un dia el meu pare (corredor empedernit) em va dir que si m’apuntava a la secció de Triatló del CAI (Club Atlètic Igualada) et sortia la piscina de franc. La contrapartida: havia de participar en una triatló. Sabia nedar i a l’estiu fèiem bones sortides en bicicleta, però córrer, no! No m’agradava i ho trobava duríssim. El màxim que havia corregut eren 12 minuts a l’estadi amb l’Institut. En deien el Test de Cooper. I era un suplici. Però com que la pela és la pela, jo i un amic (el Gabri) vam començar a córrer amb l’objectiu d’acabar els 5km d’una triatló Sprint sense haver de caminar. I ho vam aconseguir. I ja no vaig poder parar de córrer. 10km. Mitjà marató. I finalment una marató.

Doncs a la pregunta, per què corres? La resposta podria haver estat: corro per diners. Certa, però res més lluny de la realitat.