dissabte, 28 de juny de 2014

Quebrantahuesos 2014

Dura, sí. Però no n’hi ha per tant. Vaig acabar fresc. Res a veure amb el final d’una marató on acabo arrossegant-me i la segueixen un dies d’invalidesa. Potser ho va fer el ritme conservador que hem vaig imposar, o la falta d’un objectiu ambiciós. Baixar de les 9h per guanyar el sopar al Toni era cosa de nens. O l’alimentació i la hidratació que no vaig descuidar en cap moment. No ho sé.
Era la meva primera cursa ciclista de veritat. L’ambient a la sortida és relaxat. Estem en un calaix dels del mig i sabem que no passarem per l’arc de sortida fins  ½ hora després del tret. Els corredors parlem animadament explicant batalletes i estratègies. Acostumat al tens silenci abans de les sortides de qualsevol cursa corrent, per poca cosa que sigui, allò semblava una costellada.
Sortim i la cosa es posa seria. Omplim l’autovia de Sabiñánigo a Jaca a l’ample. Es formen grans grups de ciclistes i planegem, rodant molt ràpid. No estic acostumat a rodar a aquestes velocitats i en grups tan grans. Em sento acorralat. A pocs centímetres davant, darrera, dreta i esquerra tinc corredors. Qualsevol moviment imprevist pot ser fatal i no puc fer-hi res. Percebo el perill, i noto que no soc l’únic. Ja no hi ha rialles ni xerrameca. Pocs km més endavant es confirmen les sospites; policies i ambulàncies. Primer accident. I segon accident. Tercer. Quart... Arribo a Jaca acollonit.
El Somport comença de veritat a Canfranc. Però des de Jaca on deixem l’autovia que pugem amb una lleugera pendent, suficient per reduir la velocitat i trencar els grups. La mecànica deixa uns quants corredors fora de combat amb punxades i cadenes trencades. Tornem a pedalar de manera distesa i començo a fruir de la carrera. Passem la mítica Torre de los Fusileros i les pendents es fan dures. Em distrec veient l’Estació Internacional de Canfranc, una icona de l’enginyeria i sense adonar-me’n corono el Somport. El port queda deslluït per l’avituallament a pocs km del cim, que trenca el ritme i l’èpica de la muntanya.
L’essència de la bicicleta de carretera són les pujades. La resta no existeix. Simples enllaços per anar a buscar la propera ascensió. Una llarga baixada per l’ombrívola Vall d’Ossau a la cara nord dels Pirineus, fresca, humida, verda i espurnejada amb pintorescos poblets de muntanya carregats de color ens porta a Escot on, com amb una plantofada al mig de la cara, ens trobem amb el primer repetxó del Marie Blanque. Son uns 10km, on la segona meitat és infernal, amb pendent mitjana de l’11% i puntes del 16%. Em trobo fort. Diria que no em passa ningú en tota l’ascensió. Al meu voltant cauen com mosques. Molts caminen. L’últim quilòmetre em transporta a les etapes èpiques del Tour. Paisatge alpí, amb gent a banda i banda cridant i animant amb totes les seves forces i deixant aquells estrets passadissos pels que hem vist pujar als Froome, Armstrong i Indurain. Em sento líder i m’aixeco damunt la bicicleta donant-ho tot fins a coronar. És quan començo a baixar i em relaxo quan m’adono que davant meu ja n’han passat mes de 4000. Quina gran passió per aquest esport tenen tots aquells aficionats. Gràcies.

És migdia quan encaro el Portalet. Les senyals quilomètriques m’indiquen 29 km pel cim. Faig números i veient la velocitat a la que pujo, calculo que seran 3h. Sento vertigen i defalleixo una mica. No s’hi pot pensar! Em prenc una aspirina i un potet de la poció màgica de l’Astèrix i em retornen les forces. Agafo un ritme i amunt que fa pujada. Curiosament, és passada la presa d’Artouste quan les pendents es fan més exigents que em torno a trobar millor. Poso un punt més d’intensitat i només em pot seguir un ciclista que sembla estranger. En passem a carretades, encara que no recollim tants cadàvers com pensava. La gent ha reservat, que el Portalet passa factura. La coronació torna a ser espectacular. Més oberta que la del Marie Blanque, veus el cim i la carretera serpentejant des d’uns km més avall. Amb banderes multicolors, paraigües, caravanes, taules i cadires de càmping i crits. Torna a ser la caravana del Tour.
Coronem la QH a 1794 m i aquí s’acaba la carrera. La resta és la tornada a casa després de la festa, amb la ressaca. Només la Hoz de Jaca trenca la monotonia. 2 km amb fortes pendents. És com quan aquell amic et diu fem l’última, però ja no l’assaboreixes com les anteriors i conclous que hauria estat millor haver-la estalviat. Doncs el mateix. Creuo la línia d’arribada sense cap sentiment especial. Massa lluny de l’èpica de l’últim cim i sense pena ni glòria. 8h 39min, plata.
La Quebrantahuesos són els seus ports. Somport, Marie Blanque i Portalet. Amics ciclistes, disfruteu-los.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada