diumenge, 17 de novembre del 2013

Run Jacky Run! - 42.195 a NYC


Nervis. Fred o calor? Llenço ja la roba o me la quedo per passar el pont? Satèl·lits a punt? Estiro una mica? Tinc les bambes cordades massa fort?... allà lluny se sent l'himne americà cantat a capella i m'oblido de tot. Silenci absolut i mà al pit... si no fos per l'emoció i respecte diria que desafina i se li escapen uns quants galls... em sembla que no passa ni un instant i tret de sortida. Correm. Diuen que el Frank Sinatra entona el New York, New York a tot volum. Pràcticament ni el sento. No dec ser capaç d'assimilar tantes emocions juntes. Quan em passa el “subidón” m'adono que estic creuant el pont de Verrazano Narrows al costat del Polgi, del JRamon i de 50.000 corredors més. L'Arcadi ja s'ha quedat endarrere abans de sortir. Tots fem la cara dels nens a la nit de reis. Espectacular.

Dos punts de la marató de NY em quedaran gravats per sempre. Un és la sortida, creuant el Pont de Verrazano, amb l'skyline de la ciutat al fons i un aire fred que et pica la cara. Un marc incomparable i grans sensacions. Ja hi ets. Tants anys participant a la loteria. Tant d'entreno els últims mesos. Tot el que has llegit d'aquesta marató mítica. I ets allà... no m'ho crec! Agafo aire i a córrer. Sembla que volo... i és que sense ni adonar-me'n ara ja fa baixada cap a Brooklyn.

L'altre és el pont de Queensboro, on la marató entra a Manhattan. Sí un altre pont, però el moment no té res a veure amb l'anterior. Passem pel taulell inferior del pont metàl·lic, com un túnel, sense massa vistes i cap espectador. És això el que el fa especial. Un riu de corredors, cansats per 25 km de cursa, enfilen el fort pendent del pont en un silenci absolut. Se senten les passes i els esbufecs. Tinc una sensació estranya venint de 2h 4min de cridòria. Et relaxes. Vaig bé i estic pujant el pont amb la llebre de 3h30min. Seguint les previsions. I és llavors, quan comences a baixar cap a Manhattan per enfilar la 1a Avinguda, que comences a sentir el brogit. Primer de lluny, després més intens. Em recorda quan arribes tard al futbol i encara ets pels voltants solitaris de l'Estadi i el Barça el clava. Una gran cridòria llunyana. Mes i més forta, fins que surts del pont i t'engoleix la multitud. Tornes a volar.

Algú pot dir que els últims kms i l'arribada al Central Park també són especials. A aquelles alçades ja he desconnectat. No sento res i només hi veig tres metres per davant. Tinc un objectiu clar: acabar. Vaig començar a veure que la cosa no anava bé just després de l'eufòrica entrada a Manhattan. La 1a Avinguda es veu llarguíssima i tot i que encara em sentia fort, el cap em va començar a dir “Nano, això es farà llarg”. Al cap de poc ja se m'escapa la llebre. Estic totalment desorientat. Penso que anem direcció downtown cap al parc i cap a meta. Resulta que anàvem al revés, cap al Bronx. Me n'he adonat avui. En aquells moments només pensava en posar un peu davant de l'altre. Córrer. De mica en mica vaig anar baixant el ritme. Perdent 10seg per Km. Vaig passar dels 4:50min/Km que portava de mitjana, als 6 minuts que surten a l'últim Km. No recordo massa cosa d'aquests últims 10K. Només el mal de panxa que arrossegava i que em va obligar a parar al lavabo al km 34 just després de deixar el Bronx i tornar a Manhattan pel pont de Madison Ave. I la pujada final del Central Park que em va semblar com pujar a l'Antena. Allà a 2km del final m'esperen la Cèlia amb el Cesc i la Vane. Criden fort però pràcticament no els sento i no tinc forces ni per saludar. Ja no diguem per canviar de ritme.

Arribo a meta a les 3h 36min 8seg. Uns 13 minuts més que la meva millor marca (Amsterdam, 2012). Anava millor entrenat que mai, i els previs havien estat perfectes. Però NY és una marató dura. Hi ha desnivell (513m acumulats), l'asfalt és duríssim (mai m'havien fet mal els turmells fins allà) i generalment hi fa vent (vent de cara de 20km/h durant gran part de la marató). Cal comptar 10 minuts de més. Els altres 3 els vaig perdre per anar massa ràpid al començament. El Polgi ja m'ho deia. Quanta raó.

M'emporto una marató especial. No la fa especial el recorregut per una de les ciutat més espectaculars del món, com em pensava. És la seva gent, els corredors, els espectadors i tothom que t'envolta. No tant per la quantitat, que és estratosfèrica; pujant per Lafayette Ave. al cor de Brooklyn tens la sensació d'estar coronant el Mont Ventoux vestint el mallot groc. És més el sentit de camaraderia que la gesta desperta. Dies després de la marató, encara et feliciten pel carrer en veure la medalla, que ningú vol acabar de treure's. Mai m'havien animat tant, ja sigui amb crits de “Visca Catalunya” cridats amb accents exòtics, o amb el seguiment online i correus d'ànim de moltíssims amics que he rebut. No us he pogut contestar fins ara, però sapiqueu que tots els missatges em van fer moltíssima il·lusió.

Gràcies!
Francesc Soriguera
16 de novembre de 2013


PD1: La marató em va permetre conèixer i compartir bons moments i àpats amb la gent de corredors.cat, incloent l'Arcadi Alibés que gravava un reportatge per la Marató de TV3. A veure si hi sortim. Aquests corredors ho viuen! Gràcies per la vostra acollida. Aquí va el link del fòrum dels corredors.cat en relació a la marató de NY: NY fòrum Corredors.cat

PD2: Com s'ho curren la gent del www.catalaninstituteofamerica.org‎, i els del projecte Pluja d'Estelades. Les samarretes, les estelades, les fotos, la difusió, la castanyada... Gràcies per l'esforç. Això ja no hi ha qui ho aturi. 

PD3: No em puc estar de desmentir una de les llegendes de la marató de NY. Primer: És cert, t'has de llevar d'hora. Però no costa gens. El problema seria quedar-se al llit. Arrossegues el jet lag, i a més aquell dissabte s'endarrereix l'hora. A les 4h ja estàs despert, i no cal despertador. Segon: les 4 hores que passen des que surts de l'hotel fins que comences a córrer no es fan llargues. Agafes el metro amb aquelles pintes d'extraterrestre. Ja se sap, roba per llençar. Si algú no sap de que va s'emporta un bon ensurt. Després el ferry d'Staten Island, a l'alba, veient com es desperta la ciutat i com et saluda l'Estàtua de la Llibertat. Per arribar a Fort Wadsworth Park amb una horeta de coll per fer un cafè i bagel fins que criden als corrals. No n'hi ha per tant si vas abrigat. Vaig trobar molt més fotuda la mitja horeta que et fan passejar per dins de Central Park a l'acabar. No et pots ni arrossegar i et van carregant amb la medalla, foto, bossa, manta tèrmica, ponxo, ... no s'acabava mai! Vull sortir ja!

PD4: Dos links que m'han agradat.

1 comentari:

  1. Bon crònica Francesc! M'has fet reviure totalment moments fantàstics a la marató més emblemàtica que hi ha, la New York Marathon. L'has descrit perfectament, i he gaudint llegint aquesta entrada.
    Enhorabona i a per la propera!

    ResponElimina