Nervis. Fred o calor?
Llenço ja la roba o me la quedo per passar el pont? Satèl·lits a
punt? Estiro una mica? Tinc les bambes cordades massa fort?... allà
lluny se sent l'himne americà cantat a capella i m'oblido de tot.
Silenci absolut i mà al pit... si no fos per l'emoció i respecte
diria que desafina i se li escapen uns quants galls... em sembla que
no passa ni un instant i tret de sortida. Correm. Diuen que el Frank
Sinatra entona el New York, New York a tot volum. Pràcticament ni el
sento. No dec ser capaç d'assimilar tantes emocions juntes. Quan em
passa el “subidón” m'adono que estic creuant el pont de
Verrazano Narrows al costat del Polgi, del JRamon i de 50.000
corredors més. L'Arcadi ja s'ha quedat endarrere abans de sortir.
Tots fem la cara dels nens a la nit de reis. Espectacular.
Dos punts de la marató
de NY em quedaran gravats per sempre. Un és la sortida, creuant el
Pont de Verrazano, amb l'skyline de la ciutat al fons i un aire fred
que et pica la cara. Un marc incomparable i grans sensacions. Ja hi
ets. Tants anys participant a la loteria. Tant d'entreno els últims
mesos. Tot el que has llegit d'aquesta marató mítica. I ets allà...
no m'ho crec! Agafo aire i a córrer. Sembla que volo... i és que
sense ni adonar-me'n ara ja fa baixada cap a Brooklyn.
L'altre és el pont de
Queensboro, on la marató entra a Manhattan. Sí un altre pont, però
el moment no té res a veure amb l'anterior. Passem pel taulell
inferior del pont metàl·lic, com un túnel, sense massa vistes i
cap espectador. És això el que el fa especial. Un riu de corredors,
cansats per 25 km de cursa, enfilen el fort pendent del pont en un
silenci absolut. Se senten les passes i els esbufecs. Tinc una
sensació estranya venint de 2h 4min de cridòria. Et relaxes. Vaig
bé i estic pujant el pont amb la llebre de 3h30min. Seguint les
previsions. I és llavors, quan comences a baixar cap a Manhattan per
enfilar la 1a Avinguda, que comences a sentir el brogit. Primer de
lluny, després més intens. Em recorda quan arribes tard al futbol i
encara ets pels voltants solitaris de l'Estadi i el Barça el clava.
Una gran cridòria llunyana. Mes i més forta, fins que surts del
pont i t'engoleix la multitud. Tornes a volar.
Algú pot dir que els
últims kms i l'arribada al Central Park també són especials. A
aquelles alçades ja he desconnectat. No sento res i només hi veig
tres metres per davant. Tinc un objectiu clar: acabar. Vaig començar
a veure que la cosa no anava bé just després de l'eufòrica entrada
a Manhattan. La 1a Avinguda es veu llarguíssima i tot i que encara
em sentia fort, el cap em va començar a dir “Nano, això es farà
llarg”. Al cap de poc ja se m'escapa la llebre. Estic totalment
desorientat. Penso que anem direcció downtown cap al parc i cap a
meta. Resulta que anàvem al revés, cap al Bronx. Me n'he adonat
avui. En aquells moments només pensava en posar un peu davant de
l'altre. Córrer. De mica en mica vaig anar baixant el ritme. Perdent
10seg per Km. Vaig passar dels 4:50min/Km que portava de mitjana, als
6 minuts que surten a l'últim Km. No recordo massa cosa d'aquests
últims 10K. Només el mal de panxa que arrossegava i que em va
obligar a parar al lavabo al km 34 just després de deixar el Bronx i
tornar a Manhattan pel pont de Madison Ave. I la pujada final del
Central Park que em va semblar com pujar a l'Antena. Allà a 2km del
final m'esperen la Cèlia amb el Cesc i la Vane. Criden fort però
pràcticament no els sento i no tinc forces ni per saludar. Ja no
diguem per canviar de ritme.
Arribo a meta a les 3h
36min 8seg. Uns 13 minuts més que la meva millor marca (Amsterdam,
2012). Anava millor entrenat que mai, i els previs havien estat
perfectes. Però NY és una marató dura. Hi ha desnivell (513m
acumulats), l'asfalt és duríssim (mai m'havien fet mal els turmells
fins allà) i generalment hi fa vent (vent de cara de 20km/h durant
gran part de la marató). Cal comptar 10 minuts de més. Els altres 3
els vaig perdre per anar massa ràpid al començament. El Polgi ja
m'ho deia. Quanta raó.
M'emporto una marató
especial. No la fa especial el recorregut per una de les ciutat més
espectaculars del món, com em pensava. És la seva gent, els
corredors, els espectadors i tothom que t'envolta. No tant per la
quantitat, que és estratosfèrica; pujant per Lafayette Ave. al cor
de Brooklyn tens la sensació d'estar coronant el Mont Ventoux
vestint el mallot groc. És més el sentit de camaraderia que la
gesta desperta. Dies després de la marató, encara et feliciten pel
carrer en veure la medalla, que ningú vol acabar de treure's. Mai
m'havien animat tant, ja sigui amb crits de “Visca Catalunya”
cridats amb accents exòtics, o amb el seguiment online i correus
d'ànim de moltíssims amics que he rebut. No us he pogut contestar
fins ara, però sapiqueu que tots els missatges em van fer moltíssima
il·lusió.
Gràcies!
Francesc Soriguera
16 de novembre de 2013
PD1: La marató
em va permetre conèixer i compartir bons moments i àpats amb la
gent de corredors.cat, incloent l'Arcadi Alibés que gravava un
reportatge per la Marató de TV3. A veure si hi sortim. Aquests
corredors ho viuen! Gràcies per la vostra acollida. Aquí va el link
del fòrum dels corredors.cat en relació a la marató de NY: NY
fòrum Corredors.cat
PD2: Com s'ho
curren la gent del www.catalaninstituteofamerica.org,
i els del projecte Pluja
d'Estelades. Les samarretes, les estelades, les
fotos, la difusió, la castanyada... Gràcies per l'esforç. Això ja
no hi ha qui ho aturi.
PD3: No em puc
estar de desmentir una de les llegendes de la marató de NY. Primer:
És cert, t'has de llevar d'hora. Però no costa gens. El problema
seria quedar-se al llit. Arrossegues el jet lag, i a més aquell
dissabte s'endarrereix l'hora. A les 4h ja estàs despert, i no cal
despertador. Segon: les 4 hores que passen des que surts de l'hotel
fins que comences a córrer no es fan llargues. Agafes el metro amb
aquelles pintes d'extraterrestre. Ja se sap, roba per llençar. Si
algú no sap de que va s'emporta un bon ensurt. Després el ferry
d'Staten Island, a l'alba, veient com es desperta la ciutat i com et
saluda l'Estàtua de la Llibertat. Per arribar a Fort Wadsworth Park
amb una horeta de coll per fer un cafè i bagel fins que criden als
corrals. No n'hi ha per tant si vas abrigat. Vaig trobar molt més
fotuda la mitja horeta que et fan passejar per dins de Central Park a
l'acabar. No et pots ni arrossegar i et van carregant amb la medalla,
foto, bossa, manta tèrmica, ponxo, ... no s'acabava mai! Vull sortir
ja!
PD4: Dos links
que m'han agradat.
- 3' d'un corredor anònim són suficients per mostrar al Món que els Catalans també hi érem! http://www.youtube.com/watch?v=5V1o3_em46Y&feature=youtu.be
- Crònica de l'Arcadi Alibés. No us perdeu el vídeo de la sortida. http://arcadi42.cat/index.php/croniques/262-nyc13-2
